Quants impostos paguem?

Tornam a publicar un article de Ramon Tremosa i Balcells, professor de teoria econòmica a la UB. Tot i que parla més de Catalunya, hi ha prou dades referides a les Illes i per tant, l'article toca prou sobre Menorca.

QUANTS IMPOSTOS PAGUEM?

El Ministeri d’Economia acaba de publicar al seu web les recaptacions d’impostos per comunitats autònomes relatives a l’any 2004. Ja era hora! Després de sentir a dir durant tant de temps que “són les persones i no els territoris els que paguen impostos”, apareix per fi aquesta informació, que aporta llum ara que s’està negociant el nou model de finançament. Des que el diari El País va publicar el passat 23 de febrer que l’any 2004 l’Agència Tributària havia recaptat 138.668 milions d’euros, he estat perseguint dos diputats catalans al Congrés (no pas d’aquell grup que a Madrid vota diferent que a Catalunya) perquè obtinguessin aquest detall territorial sense èxit. Poc abans de Nadal, però, rastrejant el web del Ministeri, he topat amb aquesta informació.

NO HI HA INNOCÈNCIA EN LA DISTRIBUCIÓ territorial que ara se’ns presenta, d’uns impostos estatals del 2004 que equivalen a 23,1 bilions de pessetes, amb un increment del 8,4% respecte de 2003.Segons les dades del ministeri d’Economia, que el setmanari El Temps publicarà dilluns vinent, la comunitat de Madrid hauria pagat 61.597 milions d’euros, és a dir, el 44,4% de tots els impostos espanyols. Aquest percentatge és molt superior al pes de l’esmentada comunitat en relació al total estatal de superfície (2%), població (15%) o PIB (17,43%). Aquest fenomen, pel qual a la capital del país es recapten molts més impostos del que correspon al seu pes econòmic, es coneix com a efecte seu i és propi de països on totes les grans empreses tenen la seu a la capital.

CATALUNYA HA PAGAT 29.346 MILIONS D’EUROS l’any 2004 segons el Ministeri d’Economia, el País Valencià 10.922 milions i les Illes Balears 2.082 milions. Si es procedeix a corregir o depurar l’efecte seu dels impostos de Madrid, però, els impostos que pagarien aquestes tres territoris serien molt més elevats, ja que en ells s’hi genera el30% del PIB espanyol i el 40% de les exportacions estatals.

UNA MANERA DE DEPURAR L’EFECTE SEU de Madrid consisteix a repartir entre els altres territoris l’excés d’aportació d’impostos de la capital a partir dels percentatges de participació en el PIB estatal. Això es fa, per exemple, en el càlcul de les balances fiscals. Si Madrid genera el 17,43% del PIB espanyol, es considera que Madrid genera també el 17,43% de tots els impostos, no el 44%. Així, Madrid no pagaria 61.597 milions esmentats, sinó 24.175 milions (17,43% de tots els impostos estatals), de manera que al 2004 serien 37.421 milions d’euros (la diferència) els que s’haurien de repartir entre les altres autonomies. Aplicant la hipòtesi més favorable per a Madrid (que sigui també inclosa en la distribució

d’aquests 37.421 milions), Catalunya hauria pagat 36.243 milions l’any 2004, el País Valencià 14.566 milions, les Illes Balears 3.010 i Madrid 30.699 milions.

REPSOL ÉS UNA GRANMULTINACIONAL AMB centres de producció a Catalunya, que consumeix infraestructures i serveis públics que subministra la Generalitat. Si aquesta participés en l’impost de societats de Repsol podria fer front amb més suficiència financera al cost dels serveis esmentats. Si es considera, però, com fa el ministeri d’Economia, que Repsol només tributa a Madrid, permetent així que es digui que els seus impostos són impostos pagats només pels madrilenys (Esperanza Aguirre dixit), ja hem perdut abans de començar un dels principals llençols en la negociació del nou finançament. I s’entén molt bé per què Pedro Solbes diu que l’IVA i l’impost de societats són irrenunciables per a l’administració central.

A ALEMANYA ÉS LA CONSTITUCIÓ LA QUE FIXA el percentatge de participació en l’impost de societats així com també criteris de repartiment, que tenen en compte tant la seu fiscal com els centres de producció. Juntament amb les agències tributàries dels Estats federals, que recapten tots els grans impostos, l’ordenament jurídic defensa el govern feble (els lands) davant del govern fort de Berlín. Si això s’apliqués aquí s’evitaria una possible guerra de seus entre territoris, que se sol argumentar en contra de tota descentralització fiscal. Si és menys important on té la seu fiscal l’empresa disminueixen les temptacions del president de torn de canviar-la de lloc. Ara que Repsol és presidida per Antoni Brufau, per exemple, aquest podria voler traslladar- la a Mollerussa (moltes multinacionals americanes tenen la seu social al poble on el seu fundador o president jugava de petit); o que quan torni a manar l’Alfonso Cortina de torn la ubiqui un altre cop a Madrid.

EN QUATRE SETMANES EL MINISTERI TINDRÀ també les recaptacions del 2005. Abans de parlar de quins percentatges d’impostos hem de disposar en el futur, caldria respondre a la simple però transcendental pregunta de “quants impostos paga Catalunya”. De la necessitat de corregir l’efecte seu dels impostos de Madrid en va parlar alguna vegada el conseller Castells, quan defensava la proposta del govern català de limitar al 50% el percentatge de tots els impostos de Catalunya que es podia emportar el govern central. I és que per examinar els avenços que pot suposar el nou Estatut caldrà estar atents també, amés de què queda de l’agència tributària de Catalunya, de la capacitat normativa concreta o de si s’eliminaran les transferències de l’Estat a la Generalitat, a veure quins impostos considera el govern espanyol que paga el territori de Catalunya.

Això no és liberalisme: és intervencionisme

EL VALOR DE LA CENTRALITAT DE LA COMUNITAT DE MADRID

Madrid 2015

Ramon Tremosa i Balcells / Professor de teoria econòmica a la UB / ramontremosa.com /Publicat en el diari "Avui".

La comunitat de Madrid ha publicat fa poc un estudi de prospectiva de la seva regió en l'horitzó de l'any 2015. S'hi presenta l'evolució econòmica madrilenya entre el 1995 i el 2005 i s'analitzen reptes i es dibuixen escenaris de futur. En aquests deu darrers anys la regió de Madrid, finalment, ha assolit el lideratge econòmic a Espanya i per al 2015 es presenta el seu pla estratègic per assolir alguns lideratges concrets a la UE. ¿Hi ha algun estudi semblant relatiu a Catalunya, un pla estratègic del país que faci balanç del passat recent i que dibuixi els sectors i les inversions que caldria prioritzar en els propers anys, per tal de disputar amb èxit la Lliga de Campions de les ciutats i dels territoris que planteja la globalització?

EL PIB DE MADRID, que el 2005 suposava el 17,5% del PIB espanyol, n'assolirà el 18,5% el 2015, curiosament el mateix percentatge que avui suposa el PIB de Catalunya en el context estatal. Les tendències són ben clares: el 1995 Catalunya aportava el 19,5% del PIB espanyol, i Madrid, el 16,5%. Les darreres dades de l'Eurostat, l'oficina d'estadístiques oficials de la UE, mostren per al 2004 un PIB per càpita madrileny de 28.416 ? en paritat de poder de compra, el més alt de l'Estat i que suposa un índex de 132 si el PIB per càpita de la UE-27 és igual a 100. El PIB per càpita català va ser el 2004 de 25.900 ? (índex 120), superat per Euskadi i Navarra (índexs 126 i 127) però superior a País Valencià i Illes Balears (índexs 94 i 114). I això que el PIB per càpita català hi està sobrevalorat!!: l'Eurostat rep les dades de l'INE, que des del 2003 "considera" que totes les regions espanyoles tenen el mateix nivell de preus. Atès que el nostre nivell de preus és superior a la mitjana espanyola, el PIB per càpita català està sobrevalorat en relació a la resta d'autonomies (el PIB s'obté multiplicant quantitats de béns i serveis, produïts en un país durant un any, pels seus preus: els preus que es fan servir, per tant, hi són determinants).

L'ESPECTACULAR CREIXEMENT ECONÒMIC MADRILENY passa per l'extraordinari impuls de les seves infraestructures. L'informe reconeix obertament que el disseny radial de les connexions ferroviàries d'alta velocitat, dels trens regionals i de les autovies "han fomentat l'acostament dels diferents sistemes productius regionals, tot augmentant el valor de la centralitat de la comunitat de Madrid".

EN EL NOU ORDRE MUNDIAL MARCAT PER LA GLOBALITZACIÓ, la competitivitat i l'economia del coneixement, les infraestructures de mobilitat (tant de mercaderies com de persones i d'informació) hi juguen un paper determinant. L'informe diu que "cal definir aquestes infraestructures amb molts anys d'antelació; en l'horitzó 2015, han estat estudiades, programades i ja s'estan executant". Algunes mostres: tunelitzar grans vies orbitals de Madrid ("qualitat de les infraestructures: desplaçar al subsòl la major part del tràfic rodat per augmentar la productivitat de la superfície"); completar la xarxa radial de l'AVE i les rondes M-40 i M-50; disposar de dos nous aeroports: el de Campo Real, prop de Guadalajara, dissenyat com a quilòmetre zero de tota la xarxa d'alta velocitat de la Corona d'Aragó i d'Euskal Herria i que aspira a posicionar Madrid com a tercera base aeroportuària europea (en un context de saturació creixent dels aeroports de Londres i París), i el de Madrid Sur Ciudad Real, antic aeroport Don Quijote, que serà operatiu el 2008, que serà el primer aeroport al qual arriba l'AVE i que té una molt important ambició logística i de transport de mercaderies. Seria tan clarificador conèixer l'import de les inversions públiques estatals liquidades a Madrid!

MADRID ASPIRA EL 2015 A ASSOLIR EL LLOC 10 en les regions innovadores de la UE (n'era la 53 el 2003). A consolidar el lideratge estatal en l'R+D, en la recepció d'inversions estrangeres directes (56% estatal el 2005), en farmàcia i en components de l'automòbil. A concentrar el màxim d'agències europees reguladores en activitats financeres. A situar IFEMA entre les quatre primers fires europees. A organitzar uns Jocs Olímpics que suposin la potenciació definitiva de la seva imatge global.

EL PP TÉ UN DISCURS MÉS NÍTID I EXPLÍCIT de model d'Estat que el PSOE, per bé que tots dos comparteixen el manteniment reforçat dels beneficis d'un model de centralisme polític, econòmic, financer, empresarial, tributari, regulador, logístic, ferroviari i aeroportuari. La dinàmica centrípeta en favor de Madrid, engegada pel franquisme i consolidada en democràcia, que xucla recursos i factors productius a tota la perifèria, quin joc econòmic futur permetrà a Catalunya? El Gran Madrid amenaça una economia catalana de Primera Divisió al món i això és més percebut que mai a Catalunya: vegeu el web www.aeroportintercontinental.cat, impulsada per l'Associació Catalana de Professionals, que ha assolit en tres mesos 55.182 adherits. Qui, però, canalitza avui la defensa dels interessos catalans a Madrid: un president sucursalitzat? ¿Dos ministres que no siguin els de Foment i el d'Economia, per escombrar cap a casa en inversions i finançament autonòmic? ¿Fer bondat des de les institucions? Qui lideri una reivindicació catalana contundent, parlant clar de l'origen d'alguns dels nostres principals problemes (estil Sarkozy), no només pot salvar encara un país de primera: també se n'emportarà l'hegemonia política.

Dèficit balear

Copiam íntegrament un article Bernat Joan

Cercle d'Economia: una bona iniciativa

Si res ha tengut de bo, fins ara, el procés de reforma de l’Estatut de Catalunya ha estat el fet de desencadenar també la reforma dels estatuts dits d’”autonomia” del País Valencià i de les illes Balears. Lamentant-ho profundament, dubt molt que sense la reforma principatina ningú hagués trobat que els estatuts valencià o balear eren esquifits, inadequats per a les necessitats dels propis països, insuficients de totes totes i raquítics. També dubt molt que ningú s’hagués plantejat qüestions que tenen a veure amb la legitimitat històrica, la situació de la llengua catalana als nostres respectius països o d’altres que resulten fonamentals per al nostre futur com a comunitat diferenciada. I probablement a molt pocs se’ns hauria acudit de pensar que la relació entre les Balears i l’Estat no és ni pot ser la mateixa que la que pugui existir entre la Rioja, Castella-la Manxa o Extremadura amb el mateix Estat (espanyol, de moment).

A les illes Balears, de moment, la reforma de l’Estatut d’Autonomia està passant sense pena ni glòria. Fins ara, el debat social ha estat pràcticament inexistent, el debat polític del tot minso i la repercusió en la societat de cadascuna de les illes resulta, a hores d’ara, pràcticament imperceptible.

Això no implica, emperò, que no faci falta, de manera urgent, la reforma de l’Estatut. Que no estiguin a primera línia de l’actualitat mediàtica, així mateix, no vol dir que l’Estatut no tengui unes mancances importantíssimes, que s’haurien de solventar tan aviat com sigui possible.

Des de diverses tribunes ja hem apuntat moltes vegades que un dels dèficits fonamentals que actualment pateixen les illes Balears i Pitiüses és el dèficit fiscal amb l’Estat. No m’atreviré a quantificar-lo en aquest article, perquè ja existeixen en aquest sentit estudis de gent més documentada i que ha treballat més intensament en aquest aspecte que jo mateix (em remetria, per exemple, als estudis dels professors Tremosa i López Casasnovas, per esmentar només dos estudiosos del tema). En qualsevol cas, sí que deu ser espectacular, quan des dels òrgans centrals de l’Estat es posen tantes reticències a fer públiques les balances fiscals de l’Estat amb les diferents comunitats autònomes. A països com Alemanya o els Estats Units les balances fiscals són sistemàticament públiques –com ho són les de la Unió Europea en relació a cadascun dels estats membres-, i fins i tot existeixen uns límits al decalatge que hi pot haver entre el que els estats federats aporten a la federació i el que la federació reverteix en els estats federats. A Alemanya, la balança fiscal de les Balears amb l’Estat seria completament il.legal, inconstitucional i fora de tot sistema establert. Aquí, posats a no saber, no podem saber exactament ni quina és (feta pública per qui toca), tot i que ens podem imaginar tantes coses com es vulgui.

Recentment, un grup d’empresaris de Mallorca, liderats per Alexandre Forcades, president del Cercle d’Economia, ha tengut la pensada d’opinar sobre la reforma estatutària, i de fer-ho en el sentit que indica el més elemental sentit comú: afirmen que s’ha d’acabar amb l’escàndol de l’actual dèficit fiscal amb l’Estat, que les Balears haurien de tenir una Agència Tributària pròpia, cosa que implicaria el dret a recaptar els propis impostos, i, per tant, que sense autonomia fiscal tampoc no hi ha realment autonomia política.

Durant aquests últims anys, s’ha eixamplat l’espectre polític dels que hem defensat des de fa molt de temps aquest punt de vista. Malgrat tot, al meu entendre, aquest espectre polític resulta encara insuficient per a les nostres aspiracions. Però hem d’aplaudir que ara s’hi afegeixi també un sector tan important com l’empresariat, ben conscients de la necessitat d’aconseguir un finançament autonòmic més just i equilibrat per tal que l’economia de les Balears pugui marxar amb una certa normalitat, i sense els entrebancs que fins ara ens ha imposat el dèficit fiscal existent.

Tant de bo als empresaris se’ls unissin ràpidament els sindicats, igualment interessats en el fet que l’economia rutlli com pertoca. I, al darrera, tothom qui tengui clar que val més l’autonomia que la dependència pura i dura.

Bernat Joan i Marí

El nostre dèficit fiscal

Aquest article el copiam íntegrament. És d'Úrsula Serrallonga. La intenció és que ens plantegem què cal fer amb el dèficit de les Illes, que supera el 15 %. Servirà com a base per començar a opinar.

El Dèficit Fiscal de Catalunya amb Espanya: Una Anàlisi Divulgativa

No és el Vampir qui Dóna la Sang

A un informatiu de TVE1 que es va emetre a l’estiu del 1998, s’entrevistava a una parella de turistes espanyols que havien vingut a passar uns dies a Catalunya. Estaven dins del cotxe, visiblement irritats. Mentre el marit posava cara de circumstàncies, la senyora escridassava l’entrevistador tot dient: "Es que estos catalanes son unos robagallinas. No solamente van a Madrid a chantajear al gobierno y quedarse con nuestro dinero, sino que encima, cuando venimos a Cataluña, ¡nos hacen pagar hasta para ir por las autopistas!"

Situacions com aquesta són bastant comunes i són el fruit d’una campanya d’intoxicació d’informació que s’ha portat des de diversos sectors de la societat i la política espanyola. La veritat, però, és ben diferent: no només els catalans tenim la desgràcia de pagar peatges cada dia per anar a treballar mentre que d’altres només paguen quan van de vacances sinó que, a més, la nostra relació fiscal amb la resta de l’Estat espanyol ens és molt desfavorable ja que mantenim un enorme dèficit fiscal. No és el vampir qui dóna la sang.

Per aquest motiu, a Òmnium Cultural creiem que és important que la societat sàpiga la veritat i és per això que hem creat un document que intenta explicar el problema del dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya d’una manera clara, entenedora i assequible per a tothom.

Què vol dir que Catalunya té un Dèficit Fiscal amb Espanya?

Tota política econòmica comporta redistribució de recursos. Quan un ajuntament posa impostos sobre la propietat i utilitza els diners recaptats per asfaltar un carrer que acaba sent utilitzat per tots els ciutadans del poble, les famílies que tenen més propietats acaben pagant més diners que la gent que tenen menys, mentre que acaben gaudint per igual del carrer asfaltat. D’alguna manera, doncs, és com si la política de l’ajuntament redistribuís diners de les famílies que tenen més propietats a les que en tenen menys. Això és, fins a cert punt, normal. Els problemes comencen quan l’ajuntament, després de recaptar impostos de tots els ciutadans, insisteix a gastar-se sistemàticament tots els diners en un determinat barri, ja sigui perquè és el barri on viu l’alcalde o on aquest hi té la major part de l’electorat. És aleshores quan una part de la població té dret a queixar-se d’un tractament fiscal injust.

A les societats occidentals similars a la nostra es pot dir que, en general, la redistribució tendeix a ser dels ciutadans més rics cap als més pobres. La raó és ben simple. Per una banda, els impostos tendeixen a ser progressius: qui més té, més paga. D’altra banda, els serveis que els ciutadans rics reben del govern (ja siguin escoles, carreteres, policia, subsidis o el que sigui) no tenen perquè ser superiors als serveis que reben els ciutadans menys rics.

Lògicament, el mateix passa si en lloc de parlar de ciutadans parlem de pobles, regions o comunitats senceres. Per exemple, tots els pobles de l’Estat espanyol (incloent-hi el català) paguen impostos al govern de Madrid. El govern agafa els diners i els gasta de diferents maneres. Algunes d’aquestes despeses es fan a Catalunya. Entre aquests hi ha els diners que el govern de Madrid dóna al de la Generalitat per finançar el seu pressupost. També s’hi inclouen els diners que el govern de Madrid inverteix directament a Catalunya a través, per exemple, del Ministerio de Fomento o les pensions que els avis catalans reben de la seguretat social. D’altres despeses no es fan a directament Catalunya però beneficien els catalans. Un exemple d’això seria el salari del ministre de cultura: malgrat que el salari es paga a Madrid, en la mesura que el ministre fa una feina que ens "beneficia" tots, tots hem d’ajudar a finançar-lo. El mateix passa amb les despeses militars i moltes d’altres que s’han de fer a la capital de l’Estat, però que tots els ciutadans de l’Estat han de finançar de manera solidària ja que també se’n beneficien.

A final d’any, un cop s’han produït tots aquests pagaments, és normal que una comunitat com Catalunya es pregunti quants diners ha pagat en impostos i quins serveis ha rebut a canvi. Al cap i a la fi, en un país democràtic tot ciutadà té el dret de saber què fa el govern amb els seus diners. La diferència entre tots els diners que Catalunya paga al govern espanyol i tots els diners que tornen a Catalunya, de manera directa o indirecta, és el que s’anomena balança fiscal de Catalunya en relació a Espanya. Quan Catalunya paga més del que rep, es diu que Catalunya té un dèficit fiscal amb Espanya.

La Magnitud de la Tragèdia

Calcular la magnitud del dèficit fiscal català no és fàcil. I no ho és per dues raons. La primera és que el govern de Madrid no publica les dades fiscals, malgrat una resolució del "Congreso de los Diputados" que l’insta a publicar-les. La segona dificultat és de caràcter tècnic. Com ja hem dit, una part de la despesa que "beneficia" els catalans no es fa directament a Catalunya sinó a Madrid, cosa que complica enormement els càlculs de la despesa territorial que correspon a Catalunya.

Aquestes dificultats no han impedit, però, que alguns economistes hagin intentat fer la feina que havia d’haver fet el govern de Madrid i hagin calcular el dèficit pel seu compte. Alguns d’aquests estudis han estat publicats al llibre editat per Òmnium Cultural, "Catalunya i Espanya: Una Relació Econòmica i Fiscal a Revisar" (ed. Proa, 1998). Aquests estudis estimen que el dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya en els darrers anys se situa entre el 7,5% i el 10% del producte interior brut català. És a dir, de cada 100 pessetes de renda generades a Catalunya, entre 7,5 i 10 pessetes marxen cap a Madrid a canvi de res. Per a l’any 1998, doncs, el dèficit se situaria entre 1,1 bilions i 1,5 bilions de pessetes. Lògicament, podríem donar números bastant més ajustats si el govern central complís la resolució del congrés i fes públiques les balances fiscals de totes les comunitats. La dada que sovint s’empra és la d’1,2 bilions de pessetes.

És important insistir en què aquests 1,2 bilions són el dèficit fiscal i no pas els diners que els ciutadans de Catalunya paguen a Madrid. Els catalans paguem més de 5 bilions de pessetes. Ara bé, això no és el dèficit ja que la major part d’aquests diners o bé tornen a directament Catalunya o bé serveixen per finançar les despeses de l’Estat de les quals, o bé tots ens beneficiem o bé hem d’ajudar a pagar de manera solidària. Els 1,2 bilions de pessetes són la diferència entre el que paguem i el que rebem a canvi. És a dir, són diners que marxen cap a Madrid...a canvi de res.

Abans d’escandalitzar-nos pel fet que els catalans paguem més que no pas rebem del govern espanyol, cal recordar que és normal que els ciutadans rics tendeixin a pagar més que no pas reben del govern. Per tant, com que Catalunya és una comunitat relativament rica, és normal que tingui un dèficit fiscal. La pregunta, doncs, no és si és normal que Catalunya tingui un dèficit fiscal sinó si és normal que el dèficit sigui de 1,2 bilions de pessetes.

Quants diners són 1,2 bilions de pessetes? Les magnituds macroeconòmiques, com els traspassos dels futbolistes, són tan grans que sovint se’ns fa difícil entendre la dimensió real. (Ja que parlem de futbolistes, cal recordar que el traspàs del Ronaldo a l’Inter s’hagués pogut evitar, amb 4.000 milions de pessetes. És a dir, amb 1,2 bilions de pessetes els catalans ens podríem comprar 300 Ronaldos cada any!)

Una manera senzilla de quantificar la magnitud del dèficit fiscal de manera entenedora és calcular quan paguem cadascú de nosaltres. Si fem els càlculs, trobarem que un dèficit de 1,2 bilions de pessetes representa una mitjana de 800.000 pessetes anuals per família. Dit d’una manera senzilla, doncs, es pot dir que la família típica catalana envia a Madrid unes 800.000 pessetes cada any (unes 66.000 pessetes cada mes)...a canvi de res. Pregunteu-vos què faríeu amb 800.000 pessetes addicionals cada any! Pregunteu-vos què faríeu amb 66.000 pessetes cada mes! Comprar una casa més gran? Comprar un cotxe petit cada dos anys? Comprar un cotxe gran cada 5 anys? Portar tota la família a Disney World (el de Florida, no el de París) cada any? Treballar menys? Portar als nens a les millors escoles? Guarir l’avi als millors hospitals?

"No sigueu demagogs!", exclamarien ara els detractors, "No digueu això ja que, si s’eliminés el dèficit fiscal, no és cert que la família típica rebria un xec de 800.000 pessetes cada any!" I els detractors estarien equivocats: si els catalans tinguéssim poder de decisió sobre com gastar aquests diners podríem decidir, per què no?, rebaixar els impostos que paguem, la qual cosa augmentaria els ingressos nets de la família típica catalana en unes 800.000 pessetes cada any. Ara bé, si els catalans poguéssim decidir què fer amb tots aquests diners que ara marxen a Madrid (...a canvi de res), segurament no decidiríem baixar els impostos. Segurament els utilitzaríem per fer obres públiques, aeroports, hospitals, escoles, universitats i d’altres coses que el país necessita. Què es podria fer amb 1,2 bilions de pessetes anuals?

Un exemple que il·lumina bastant el significat real de la xifra d’1,2 bilions de pessetes ens el dóna un dels miracles urbanístics més impressionants que s’han vist en la darrera dècada: la transformació de Barcelona durant els Jocs Olímpics del 1992. Barcelona va passar de ser una ciutat grisa, bruta, mal comunicada i amb poca infrastructura hotelera a ser una ciutat nova, neta, maca i atractiva turísticament. Aquesta gairebé miraculosa transformació, no tan sols ha permès a tots els ciutadans de gaudir d’una ciutat millor sinó que ha augmentant l’atractiu de la ciutat per a turistes i conferenciants, cosa que està generant molta riquesa addicional. La pregunta és: quants diners va costar tot aquest canvi? Doncs bé, si sumem totes les despeses relacionades amb les olimpíades (infrastructures, aeroport, rondes, netejament de façanes, carrers, estadis, Vila Olímpica, Port Vell, Port Olímpic, etc.), obtenim un cost total de 800.000 milions de pessetes. És a dir, si en lloc d’enviar anualment els 1,2 bilions de pessetes a Madrid (...a canvi de res), els dediquéssim a inversions dins de Catalunya, aleshores cada any podríem fer un miracle similar al que hem fet amb Barcelona i encara ens sobrarien 400.000 milions pessetes per a construir un parc com Port Aventura-Universal Studios i 40 parelles de germans DeBoer cada any!

Lògicament, amb els 1,2 bilions de pessetes potser no voldríem fer unes olimpíades cada any, baixar impostos, comprar autopistes, construir parcs d’atraccions o adquirir parelles de germans DeBoer. Durant els propers cinc anys, els catalans enviarem a Madrid uns 6 bilions de pessetes. Posar les infrastructures viàries (carreteres, ports, aeroports) a nivell mitjà europeu costaria uns 1,5 bilions de pessetes. Recuperar el nivell d’infrastructures culturals i escolars (escoles, universitats, patrimoni històric) costaria 1 bilió. Eixugar el dèficit sanitari (eliminar cues a la sanitat, construcció d’àrees bàsiques sanitàries) podria costar 800.000 milions. Crear estructures de qualitat i de suport a l’economia productiva (recerca i desenvolupament, comunicació, suport a les pimes) costaria un altre bilió. Sumat tot, veiem que l’eliminació del dèficit podria comportar que Catalunya es posés a nivell europeu en qüestió de cinc anys, i encara ens sobrarien uns 1,7 bilions per a rescatar les autopistes, baixar els impostos o ser solidaris amb les regions pobres d’Espanya o Europa.

El que és important entendre és que la magnitud del dèficit fiscal que Catalunya té amb Espanya és exorbitant i desmesurada i que si s’invertissin aquests diners a Catalunya, el panorama econòmic del nostre país canviaria de manera radical.

Per què es produeix el dèficit fiscal?

Fins a cert punt, el monumental dèficit fiscal de Catalunya no és fruit d’una decisió conscient del govern de Madrid que diu: "prendrem 1,2 bilions de pessetes dels catalans i els donarem a les comunitats espanyoles". Catalunya forma part del sistema fiscal espanyol i, per tant, estem subjectes al mateix sistema d’impostos. És a dir, si un ciutadà d’Extremadura cobra el mateix que un ciutadà de Catalunya, pagarà els mateixos impostos. Des d’aquest punt de vista, doncs, no es pot dir que el ciutadà català estigui discriminat. Ara bé, com que el ciutadà típic català guanya més que el ciutadà extremeny, paga més diners en impostos ja que el sistema impositiu espanyol és progressiu (i diem "fins a cert punt" perquè els catalans hem de tenir poder de decisió sobre els impostos que volem pagar. Nosaltres, com a país, hem de poder regular al menys una part important dels impostos que les nostres famílies, les nostres empreses i els nostres treballadors paguen ja que això afecta no només el benestar del nostre poble sinó la productivitat de la nostra economia.)

El tema de la despesa i la inversió pública, però, és ben diferent. El govern central té la capacitat de decidir si fa despeses i inversions públiques a un poble o a un altre, a una ciutat o a una altra o a una comunitat o a una altra. I és aquesta discrecionalitat la que genera dèficits fiscals més o menys grans i la que pot donar lloc a greuges comparatius. Tal i com passa en l’exemple del poble que hem mencionat abans, si el govern cobra de tots els ciutadans però fa una despesa desproporcionadament elevada en les regions que li interessa (per raons electorals o per simple favoritisme), aleshores es poden produir dèficits fiscals injustos i inacceptables. I aquesta és una mica la situació que genera el dèficit fiscal català. Per exemple, malgrat que Catalunya té el 16% de la població estatal, representa el 20% del PIB i hi aporta el 23% dels impostos, la inversió regionalitzada de l’Estat a Catalunya, en l’etapa 1982-1998, ha significat tan sols el 8,5% del total. I és aquest tracte discriminatori la causa principal de l’espectacular dèficit fiscal català.

En Dues Paraules: Injustificable

Un cop explicat què representa tenir un dèficit de 1,2 bilions, ens hem de preguntar si aquesta situació és normal, justa o justificable. Ja hem dit que és normal que les comunitats riques tinguin dèficits fiscals. Per tant, en la mesura que Catalunya és relativament rica i que és part d’Espanya, serà normal que Catalunya tingui un dèficit fiscal. La pregunta, però, no és si es pot justificar que Catalunya tingui un dèficit fiscal amb Espanya, sinó si és just que la dimensió d’aquest dèficit s’apropi als 1,2 bilions de pessetes. Alguns polítics i mitjans de comunicació han intentat justificar aquesta magnitud de diferents maneres que passem a discutir.

Primera "Justificació": El Dèficit és Normal en un Context Internacional

Una manera de justificar el dèficit fiscal català és dir que hi ha moltes regions europees que tenen dèficits fiscals similars. Normalment, qui argumenta això dóna algunes dades de regions riques alemanyes i mostra que, efectivament, tenen dèficits similars.

La comparació, però, no s’ha de fer amb les regions riques d’Alemanya sinó amb les regions europees que tenen un nivell de riquesa similar al de Catalunya, i això és el que fem al Quadre 1. A la primera columna es veu la renda per persona de cada comunitat. Veiem que, si posem que Europa té una renda mitjana d’1, Catalunya té una renda de 0.93. És a dir, ¡la renda per càpita catalana no arriba a la mitjana europea! Les regions que tenen una renda més o menys similar són les llistades a la taula. Per exemple, l’Aquitània francesa té una renda una mica superior a la nostra mentre que la regió de Migdia-Pirineus francesa té una renda una mica inferior. La segona columna mostra el dèficit fiscal que cadascuna d’aquestes regions té amb llurs governs respectius com a percentatge del seu PIB. Com ja hem assenyalat, el dèficit fiscal de Catalunya respecte d’Espanya volta el 10% del PIB (un número negatiu significa dèficit, mentre que un número positiu significa superàvit fiscal). Veiem que, de les 14 regions mostrades, 9 tenen un superàvit fiscal. De les restants, cap regió té un dèficit superior al 3% del PIB i només dues regions tenen un dèficit superior al 2%. Un dèficit fiscal per a Catalunya que ronda el 10% del PIB, doncs, no es pot justificar de cap manera si fem una comparació internacional amb les regions europees de renda similar.

	PIB per Càpita (UE=1)	Saldo Fiscal (% del PIB)
Catalunya	0.93	-9.76%
Aquitània (França)	0.95	2.31%
Migdia-Pirineus (França)	0.9	5.21%
Provença-Alps (França)	0.95	1.30%
Abruços (Itàlia)	0.91	13.65%
Úmbria (Itàlia)	1	1.08%
Suècia Oest (Suècia)	0.95	-1.22%
Suècia Sud (Suècia)	0.94	0.73%
Yorkshire (Regne Unit)	0.91	0.44%
East Midlands (Regne Unit)	0.93	-0.46%
South West (Regne Unit)	0.94	0.29%
Escòcia (Regne Unit)	0.97	5.49%
Rheinland-Pfalz (Alemanya)	1.01	-2.92%
Niedersachsen (Alemanya)	1.04	-1.13%
Lisboa-Vale do Tajo (Portugal)	0.94	-1.95%

QUADRE 1: DÈFICIT FISCAL I PIB DE REGIONS EUROPEES COMPARABLES AMB CATALUNYA. Font, "Catalunya i Espanya: una relació fiscal a revisar" pàgina 145, Òmnium Cultural, Editorial Proa, 1998.

Podríem comparar cada regió d’Europa, no amb la mitjana europea sinó amb la mitjana de les regions de l’estat al què pertany. En aquest sentit, Catalunya tampoc surt massa ben parada. La renda per càpita catalana és el 20% més alta que la mitjana espanyola. Entre les regions que tenen un 20% de renda més que la mitjana de llurs països hi ha l’Illa de França, l’Emília-Romanya i la Lombardia italianes, Baviera i Baden-Württemberg alemanyes, el South East britànic i Estocolm suec. Doncs bé, entre totes aquestes regions, només les dues italianes tenen dèficits fiscals comparables als catalans (i tots sabem de les queixes que la Lombardia italiana fa dels excessius dèficits fiscals en relació a Itàlia).

Sense deixar les comparacions internacionals, hi ha qui diu que és normal que a Espanya hi hagi més redistribució perquè els "desequilibris regionals" a Espanya són més grans que els d’altres països europeus. Aquesta afirmació tampoc s’ajusta a la realitat. Un estudi de la Comissió Europea calcula una mesura de tals "desequilibris regionals" i mostra que el país més "desequilibrat" és Alemanya amb un coeficient de 32,7, seguit de França (27,2), Itàlia (24,5), Regne Unit (19) i Espanya (15).

Per tant, les comparacions internacionals de desigualtats de rendes regionals no justifiquen el colossal dèficit fiscal català.

Segona "Justificació": El Dèficit ens Interessa per Finançar el Superàvit Comercial.

Una segona justificació sovint apuntada per economistes i observadors diu que el dèficit fiscal és bo per a Catalunya ja que potencia les vendes de productes catalans a Espanya. Aquest argument s’expressa de diferents maneres. Tots hem sentit a dir: "Com que Espanya és el principal mercat dels productes catalans, el dèficit fiscal beneficia la indústria catalana perquè augmenta el nivell de vida dels nostres principals compradors", "no es pot parlar de dèficit fiscal sense tenir en compte la balança comercial", o bé "Catalunya no es pot queixar del dèficit fiscal i no mirar els guanys que obté de vendre al mercat espanyol".

Malgrat que aquests arguments estan sovint envoltats d’una retòrica econòmica que els fa semblar certs, són arguments absolutament insostenibles: a Catalunya NO li interessa tenir un dèficit fiscal per finançar un superàvit comercial. Anem per parts.

La balança comercial és la diferència entre el que Catalunya ven a Espanya i el que Espanya ven a Catalunya. Com que Catalunya ven a Espanya més que no pas compra, es diu que Catalunya té un superàvit comercial. Val a dir que quan els consumidors espanyols compren productes catalans ho fan de manera voluntària i intercanvien llurs diners per mercaderies catalanes: els diners van d’Espanya cap a Catalunya i, a canvi, les mercaderies van de Catalunya cap a Espanya. Hi ha gent que, seguint aquest raonament, cau en la temptació de dir: si els espanyols no tinguessin diners, no ens comprarien productes. I això és ben cert. El que no és cert, però, és que això vulgui dir que ens interessi donar-los-hi diners (a canvi de res) per què ens puguin comprar: a cap botiguer català li interessa sortir al carrer a regalar bitllets de mil per què la gent entri a comprar els seus productes. És cert que si ho fes vendria més. Però no és cert que li interessi. I no li interessarà per dues raons. Primera, si regala diners a la primera senyora que passa, no té cap garantia que aquesta senyora gastarà diners a la seva botiga (els espanyols poden decidir NO gastar els diners que els regalem en productes catalans. De fet, ells es gasten una part petita del seus diners en productes catalans, i quan regalem 1000 pessetes ells només se’n gasten 100 a Catalunya, el negoci ja no sembla tan bo).

Segona, fins i tot en el cas que es gastin tots els diners en els nostres productes no ens interessaria regalar-los-hi els diners. ¿Creu algú que a alguna botiguera li interessa regalar 10.000 pessetes a canvi que la persona que rep el regal es gasti les 10.000 pessetes comprant uns pantalons? Clarament no, ja que la botiguera ha de calcular que, abans del regal, té 10.000 pessetes més uns pantalons. Després de l’operació només té les 10.000 pessetes per la qual cosa, en el total de l’operació, no només no ha guanyat res si no que, a més, ¡ha perdut els pantalons! Pot ser que li agradi de regalar pantalons, però de cap manera és cert que li interessa regalar diners per augmentar les vendes.

El què sí que és cert és que als catalans ens interessa que els nostres clients siguin rics. Tots els comerciants saben que venen més si els clients tenen diners. Ara bé, què fan els comerciants quan els clients no tenen diners i volen vendre? Doncs donen un crèdit. I si Catalunya vol vendre productes a ciutadans espanyols i aquests no tenen diners, el que ens interessaria fer no és donar-los-hi diners a través de dèficits fiscals sinó fer préstecs. Si ho féssim així, els fluxos comercials entre Catalunya i Espanya serien idèntics als que hi ha ara. La diferència és que al final de l’operació els catalans seríem els propietaris d’uns actius financers que els espanyols ens haurien de retornar. Els catalans podríem ser els propietaris d’innumerables negocis per tot Espanya. És més, Barcelona podria ser el centre financer europeu que no és, a diferència de Milà o Frankfurt (dos ciutats que, com Barcelona, no són capitals d’Estat i són centres financers importants).

En definitiva, doncs, el dèficit fiscal no es pot justificar amb l’argument que ens interessa per ampliar els nostres mercats. Potser voldríem tenir dèficit per altres raons, però no perquè ens interessi econòmicament.

Tercera "Justificació": Catalunya té un Deute Històric que ha de Retornar

Una tercera justificació que sovint es proposa per a l’existència d’un dèficit fiscal d’1,2 bilions de pessetes diu que la indústria catalana es va desenvolupar al segle passat i principis d’aquest gràcies al proteccionisme del govern espanyol: el govern espanyol tancava les fronteres i no deixava que els productes d’altres països europeus entressin al mercat espanyol, cosa que donava un privilegi als productes catalans. Gràcies a això, diria l’argument, la indústria catalana es va desenvolupar i Catalunya va adquirir un deute històric amb Espanya. El dèficit fiscal, diuen els defensors d’aquesta idea, és una compensació per aquest deute adquirit.

Desafortunadament, aquest argument tampoc justifica un dèficit fiscal d’1,2 bilions de pessetes per diverses raons. Primera, és cert que la indústria catalana es va desenvolupar en l’època en què Espanya era proteccionista. Ara bé, això no vol dir que es desenvolupés gràcies al proteccionisme espanyol. De fet, moltes altres indústries de molts altres països es van desenvolupar just al mateix temps. Vol dir això que li deuen diners al govern espanyol?

Segona, més important que les indústries que es van desenvolupar arreu del món, és interessant veure les que NO es van desenvolupar. Al cap i a la fi, el proteccionisme espanyol protegia tant els venedors catalans com els castellans o extremenys. Com és que a aquests d’altres indrets no es va desenvolupar la indústria tant com a Catalunya? No serà que, més que el proteccionisme del govern, el que va desenvolupar la indústria catalana va ser la iniciativa i la creativitat de l’empresari català i la força del treballador català? Si és així, a sant de què tenim un deute històric?

Tercera, a més d’una política proteccionista, el govern espanyol de l’època tenia altres polítiques econòmiques, moltes de les quals perjudicaven ostensiblement Catalunya. Dos exemples són els elevats impostos de transmissions patrimonials i el descarat favoritisme per grans indústries i monopolis que perjudicaven la petita empresa catalana. Potser en lloc de dir que la indústria catalana va néixer i créixer gràcies al govern espanyol hauríem de dir que ho va fer malgrat el govern espanyol.

Quarta, ja hem assenyalat que és normal que Catalunya tingui un dèficit fiscal perquè és una comunitat rica. El que cal justificar és que el dèficit sigui d’1,2 bilions i no hi ha res en l’argument del "deute històric" que ens ajudi a justificar això. És a dir, suposant que tinguem un deute històric, per què hem de pagar 1,2 bilions anuals i no 0,1 bilions o 50 bilions? Fins que no es mesuri correctament el deute històric no podem dir quin és el pagament "just" que hem de fer per retornar el suposat deute i, per tant, aquest argument és poc útil com a justificació de la magnitud del nostre dèficit fiscal.

Quarta "Justificació": Catalunya ha de ser Solidària amb les Regions Pobres d’Espanya

Hi ha qui diu que tenim un dèficit fiscal, "no perquè ens interessa per a ampliar mercats, ni perquè tinguem un deute històric, sinó perquè volem ser solidaris amb els nostres compatriotes ‘menys afortunats’. Al cap i a la fi, a ningú no li agrada viure en un estat on les diferències de riquesa són molt grans. I el dèficit fiscal és una manera de reduir aquestes diferències que hi ha entre les regions espanyoles".

En aquest sentit, els defensors del concepte de solidaritat entre comunitats autònomes dirien que no és que Catalunya doni 1,2 bilions de pessetes a canvi de res, sinó que les dóna "a canvi de formar part d’una societat unificada que es diu Espanya".

Aquest argument tampoc justifica el dèficit fiscal que Catalunya manté amb Espanya.

Per començar cal recordar que el concepte de solidaritat s’ha d’aplicar amb les persones i no pas amb les regions o les comunitats autònomes. En aquest sentit, val la pena recordar que, tot i que és cert que hi ha diferències de renda mitjana entre Catalunya i d’altres comunitats de l’Estat espanyol, també és cert que aquestes diferències són mínimes si les comparem amb les grans diferències que hi ha entre les persones de dins de Catalunya. Catalunya és de les comunitats on la renda per càpita abans d’impostos i transferències és més igual. Ara bé, un cop comptats els impostos i les transferències, la renda per càpita entre les persones a Catalunya és de les més desiguals d’Espanya, la qual cosa vol dir que els impostos pagats pels catalans rics van a parar als ris d’altres comunicats i no pas als pobres de Catalunya. De fet, els estudis econòmics indiquen que si eliminéssim les diferències de renda entre les comunitats espanyoles, només eliminaríem l’11% de les diferències de renda entre persones. Si el que volem és combatre la desigualtat de renda entre les persones, aleshores el que hauríem de fer és invertir 1,2 bilions de pessetes a les zones més pobres de Catalunya i no pas regalar els diners a d’altres comunitats per què aquestes s’ho puguin gastar en ampliar encara més les seves sobredimensionades burocràcies.

Segona, la solidaritat és un concepte que sovint empra sense entendre massa bé què vol dir. La solidaritat s'escau quan una regió A (Catalunya) veu que les regions B i C amb qui se sent identificada (per exemple, les regions d'Espanya), estan en una situació dolenta o desesperada i decideix voluntàriament donar-los-hi diners tot sabent que rebrà ajut d’aquestes regions retornaran el favor quan la situació s’inverteixi. Hi ha quatre aspectes d’aquesta definició que cal ressaltar: (1) els catalans s’han de sentir identificats amb els espanyols en un projecte comú d’estat, (2) els catalans han de veure que Espanya està en una situació dolenta o desesperada, (3) els catalans han de decidir donar els diners de manera voluntària i (4) els catalans han de saber que, de tant en quant, la solidaritat es produirà també a la inversa.

Diferents ciutadans de Catalunya se senten identificats amb Espanya de maneres diferents, per la qual cosa seria inútil discutir aquí si "el poble" català s’identifica o no amb l’espanyol. El que està més clar és que es fa difícil argumentar que Espanya es troba en una situació dolenta o desesperada, quan algunes de llurs comunitats decideixen de manera unilateral adoptar mesures tan cares com la jornada de 35 hores, l’augment de les pensions dels seus ciutadans o la medicamentada. L’aspecte de voluntarietat també és important ja que no només no s’ha preguntat mai a les famílies de Catalunya si realment volen donar 66.000 pessetes cada mes...a canvi de ser solidaris, o si prefereixen donar-ne només 10.000 o, com diu l’anunci, 100 pts al dia. I finalment, la solidaritat és un concepte que funciona en les dues direccions mentre que la situació espanyola en els darrers 60 anys només sembla anar en una direcció: uns sempre hi surten guanyant i els altres sempre hi surten perdent. ¿Com és que els espanyols no són solidaris amb els treballadors catalans que han de pagar peatges per anar a treballar?, ¿Com és que el govern de Madrid no és solidari amb el poble català quan veu que les multinacionals cinematogràfiques ignoren i maltracten la nostra llengua?

Tercera, hom hauria de pensar que dues de les condicions per a descriure la situació actual com a "solidaritat" serien que, com a mínim, es reconegués que l’esforç existeix tot fent públiques les dades que, ara com ara, el govern espanyol intenta amagar i que no s’acusés els catalans de "robar" els diners dels ciutadans de l’Estat espanyol, tal i com creia la senyora entrevistada per TVE1 que ja hem mencionat!

Quarta, un problema amb els "ajuts" interregionals és que no sembla que funcionin massa bé. Els estudis recents de l’evolució de les economies regionals de la comunitat europea, els Estats Units o Canadà demostren que les "donacions a canvi de res" com les que representen els dèficits fiscals no han servit per reduir les disparitats entre les regions. De fet, a partir de la introducció dels fons de cohesió europeus (fons que es van crear, precisament, per fer que les regions més pobres d’Europa convergissin vers les més riques), el procés de convergència real s’ha aturat. D’altres estudis mostren que fins i tot potser s’hauria de fer el contrari: la millor manera que les comunitats del sud d’Espanya vagin bé és que Catalunya vagi bé, ja que és el motor econòmic de l’Estat. En aquest sentit, regalar 1,2 bilions de pessetes cada any pot ser dolent tant per a Catalunya com per a aquestes comunitats.

Però el problema principal de la justificació del dèficit en termes de "solidaritat" és que a cap diccionari apareix la definició de solidari lligada al número 1,2 bilions. Ja hem dit que ningú no discuteix que Catalunya ha de mantenir un dèficit fiscal amb Espanya perquè es una comunitat relativament rica. El que estem intentar esbrinar, per tant, no és el signe sinó la magnitud que ha de tenir la nostra balança fiscal. Dir que Catalunya ha de ser solidària no justifica que el dèficit sigui d’1,2 bilions i no pas de 0,5 bilions o fins i tot 0,1 bilions de pessetes. Qui defensi la idea que Catalunya ha de ser solidària ens ha d’explicar com el concepte de solidaritat justifica un saldo d’1,2 bilions i no pas qualsevol altra quantitat. I això no ho ha fet ningú.

El Cost Real del Dèficit

El dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya representa un important drenatge de recursos que té uns costos socials i econòmics que poden arribar a ser molt importants.

En el vessant social, sovint es diu que el dèficit fa que Catalunya sigui solidària amb les comunitats de l’estat espanyol i s’oblida que a Catalunya mateix hi ha molta pobresa. Càritas estima que a Catalunya hi ha 900.000 persones que viuen en situació de pobresa. Les enquestes de pressupostos familiars encarregades pel govern espanyol assenyalen que les províncies més riques i més industrials és on hi ha més borses de pobresa. En aquest sentit, la societat catalana ha de poder triar ser solidària amb la gent de casa abans de ser-ho amb la gent de fora. No és just que els diners que haurien de servir per ajudar als catalans amb menys recursos acabin finançant burocràcies sobredimensionades a d’altres comunitats.

En el pla econòmic, la creació de l’euro ha eliminat la darrera xarxa de protecció econòmica que tenia el govern: la política monetària. A partir d’ara, les empreses, els treballadors, els consumidors i tots els ciutadans de Catalunya han de competir a Europa sabent que, quan les coses no vagin bé, la política monetària no podrà salvar-los. Per tant, malgrat que l’euro representarà molts beneficis per a Catalunya, també introduirà grans reptes que ens obligaran a anar amb molta cura. És cert que empresaris, treballadors, consumidors, polítics, estudiants, investigadors i tots els ciutadans de Catalunya hauran de fer esforços per què el país pugui competir. I també és cert que el govern de Catalunya ha de garantir als ciutadans que podran competir en igualtat de condicions. En aquest sentit, és el govern qui ha de garantir que les infrastructures i els serveis públics de què gaudeixen els catalans estan a l’alçada d’aquells de que gaudeix la competència europea. Els darrers estudis econòmics mostren que ens estem quedant enrera: línies de metro que mai no es construeixen, trens d’alta velocitat que mai no arriben, tercera pista a l’aeroport que mai no comença, ampliació dels ports més importants que no s’acabaran fins al 2010, desdoblament de carreteres congestionades que no es porten a terme, rondes col·lapsades pocs anys després de ser construïdes i universitats infradotades que no poden oferir el que la indústria necessita són només alguns dels senyals d’alarma que ens avisen que podríem estar començant a perdre el tren d’Europa. Ja hem dit que l’eliminació del dèficit ens podria posar a nivell europeu en tots aquests àmbits en qüestió de cinc anys.

L’actual dèficit fiscal està ofegant l’economia catalana, però el més curiós del cas és que també pot estar perjudicant seriosament l’economia espanyola ja que Catalunya és el motor econòmic de l’Estat. Estrangular l’economia catalana és com matar la gallina dels ous d’or.

Alguns observadors diuen que la solució al problema fiscal és la de deixar els impostos tal i com estan i que la despesa pública per habitant sigui la mateixa a tot Espanya. Com que, en l’actualitat, la despesa per habitant que fa el govern central a Catalunya està per sota de la que fa a la resta d’Espanya, això seria, certament, una bona manera de començar. Però no seria pas la solució als problemes de Catalunya.

Per començar, les zones on hi ha més activitat econòmica necessiten més infrastructures públiques (si hi ha més camions, es necessiten més carreteres). Per tant, la igualació de la despesa per habitant portarà a deficiències cròniques a les zones, com Catalunya, on hi ha més activitat. Més important encara, en un món de llibertat i democràcia com el que vivim, tot individu ha de tenir el dret de decidir si vol portar els seus nens a una bona escola o si vol portar els avis a un bon hospital quan aquests es posen malalts, sempre i quan s’ho paguin ells mateixos. De manera similar, una societat com la catalana ha de tenir el dret de decidir si vol tenir un bon sistema d’escoles públiques, uns bons hospitals, unes bones universitats, uns bons aeroports, unes pensions més decents i una gran xarxa de carreteres si, com a societat, s’ho vol i s’ho pot pagar. Per aconseguir això, una societat necessita tenir poder de decisió sobre quins i quants impostos recaptar i sobre com administrar la pròpia despesa pública. Catalunya, i això no ho neguem pas, ha de ser solidària i ajudar a pagar les despeses que el govern de l’Estat ha de fer i fins i tot ha d’ajudar les regions més pobres de l’estat. Un cop fet això, però, els catalans hem de tenir la llibertat de decidir quants impostos addicionals pagarem i com gastarem els diners recaptats. Perquè els catalans hem de poder tenir, si així ho decidim i si ens ho volem i podem pagar, les millors escoles d’Espanya, els millors hospitals d’Europa, i les millors universitats del món. També hem de poder decidir que els nostres avis cobrin unes pensions superiors a les que cobren altres avis d’altres indrets i hem de poder entrar al Segle XXI, el segle de la globalització, en condicions que ens permetin, no només sobreviure, sinó competir en igualtat de condicions amb francesos, alemanys, japonesos i americans.

Per tot això, els catalans hem de demanar que una part més gran dels diners que els nostres ciutadans, els nostres empresaris i els nostres treballadors generen amb llur esforç es quedin a Catalunya i s’utilitzin en benefici del poble català. No es tracta d’un problema folklòric. Es tracta del nostre futur i de la supervivència de la nostra economia i del nostre poble. ¡CATALUNYA RECLAMA LA JUSTÍCIA FISCAL!

Neix un Fòrum

Aquest Fòrum Liberal que avui, dia 5 de juny de 2007, obre les seves portes, no pertany a ningú en particular. El moderarà “Sa Capellana”, però tots aquells que hi vulgueu penjar articles ho podreu fer. Només els haureu de remetre al correu electrònic menorquinsliberals@gmail.com i qui crea el bloc els penjarà.

El bloc neix amb vocació didàctica, però també amb la intenció de ser una publicació més o manco periòdica. La meva intenció és crear diverses seccions, que s’aniran ampliant o no. Tot dependrà dels col·laboradors. Les persones que s’hi impliquin probablement comptaran amb una clau d’accés que els donaré una vegada m’hagin demostrat que me’n puc refiar. En cap deixaré d’admetre-hi aquells amb qui no estigui d’acord: tothom hi podrà publicar. Per començar, encetaré tres seccions: liberal, socialdemòcrata i democratacristiana. Al mateix temps, he previst que també hi hagi un apartat dedicat exclusivament al debat. De vosaltres dependrà l’èxit o el fracàs d’aquesta iniciativa.

Aquelles persones que vulguin proposar un debat, hauran de remetre al correu esmentat un text, preferiblement no molt llarg –però d’entrada no hi ha un límit establert --, que servirà d’entrada per als comentaris. Solament esborraré comentaris ofensius cap a terceres persones o aquells que em podrien comportar una responsabilitat penal.

A més a més, voldria que aquest Fòrum servis per engrescar els menorquins a aconseguir o engreixar un sentiment nacional. Aquest, no s’ha d’entendre com a xenòfob ni podrà anar contra cap col·lectiu. Hi tindran cabuda des de nacionalistes moderats a independentistes i fins i tot aquells que estiguin totalment en contra d’aquesta opció. No hi ha tanques al Fòrum, l’anirem creant entre tots. Solament deman educació i respecte cap a tothom.

Anem-hi!