El complicat i apassionant futur del liberalisme

Extractes d'un text d'Antonio Garrigues Walker. És especialment interessant el darrer paràgraf.

Allò de ser liberal conservador o socialista liberal continua sent una greu contradicció en termes. Com ja he dit en altres ocasions, malgrat la moderació del seu missatge, el pensament conservador bàsic tendeix a ser estàtic, a acceptar el canvi només quan la realitat el fa evident, a dur allò tradicional –moltes vegades anecdòtic– a categories absolutes, a caure en un misticisme autoritari i a respectar privilegis de tota mena encara que siguin una causa important de les desigualtats socials.

Hi ha presència liberal a Bèlgica, els Països Baixos, Dinamarca, Finlàndia, Estònia i, d’una manera més destacada, al Regne Unit, Suècia i Alemanya. En diversos d’aquests casos forma part de coalicions victorioses en les eleccions, però continua sent una força minoritària que va
tenir la seva època raonablement gloriosa amb el Partit Liberal alemany de Hans Dietrich Genscher (FDP), que va donar força i sentit al liberalisme en molts altres països europeus, incloent-hi Espanya.

Un factor de debilitació dels liberals europeus és la divisió entre els mateixos liberals pel que fa, generalment, al seu major o menor progressisme, però també per altres causes menys comprensibles. És el cas dels Països Baixos (VVD i D66), Dinamarca (Venstre i Radikale Venstre) i Estònia (Partit Reformista i Partit del Centre); i el mateix passa a Suècia, amb dos partits liberals progressistes, i Bèlgica, amb dos partits liberals conservadors. Una situació
similar la trobem en les institucions parlamentàries i polítiques europees.

4. Sembla, doncs, que ha arribat el moment d’analitzar amb finesa, amb precisió, amb honradesa, les causes que motiven l’escassa presència liberal. Les principals –pensant especialment en Espanya– han estat fins ara les següents:

En primer lloc, perquè el liberalisme s’ha presentat i captat amb freqüència com una exigència excessiva per a gran part dels ciutadans que en la seva empobrida realitat d’oportunitats reals preferirien més seguretat «oficial» per aells i per als seus, menys responsabilitat i un menor risc personal, menys aclaparament, més acord social en què refugiar-se, més poder públic conductor i
més igualtat, fins i tot forçada.

En segon lloc, perquè el liberalisme es presta en la dinàmica social a derivar en liberalisme capitalista amb accent en allò economicista i en la llei del més fort. En la pràctica, així ho assumeixen especialment els conservadors, però també, gradualment, els socialistes, que falsifiquen el liberalisme i el redueixen cada vegada més a la mesura de l’homo economicus.

En tercer lloc, perquè el desenvolupament polític continua tenint com un eix fix la dialèctica entre esquerra i dreta i això fa que el liberalisme ocupi –com el preu natural– el centre polític, però un centre polític que no sempre equival a un espai autònom original, autodefinit i identificable, sinó més aviat com si fos un punt d’equilibri inestable, procliu a ser arrossegat cap a la dreta
o l’esquerra; com si, corregint els extrems d’un conservador o d’un socialista, es pogués fabricar un liberal. A això cal afegir la circumstància que el rapte ideològic del liberalisme pels seus adversaris polítics fa cada vegada més difícil una diferenciació entre les diferents ofertes electorals.

El liberalisme no és una ideologia dogmàtica, ni es recolza en ciutadans dogmàtics, obedients i submisos. El seu objectiu és alliberar l’energia i la creativitat dels individus perquè puguin desenvolupar plenament la seva potència com a éssers humans, i aspira a crear un ambient
social en el qual els ciutadans contribueixin permanentment a desenvolupar i enfortir el teixit social. En aquest sentit, és cert que el liberalisme és una ideologia molt més exigent que les altres perquè confia en l’acció individual com a principi bàsic.

Les grans concentracions de poder econòmic a escala global, o la conjunció del poder mediàtic amb el poder empresarial i el polític, o les noves temptacions al fonamentalisme religiós de l’Església catòlica són fenòmens que els liberals han de vigilar amb summa cura, igual que el desenvolupament d’una globalització sense institucions globals o la manipulació dels avenços
tecnològics o científics per generar cultures perverses i dependències consumistes. No podem acabar dominats per una ànsia creixent, sempre insatisfeta, i tremendament manipulada, de bellesa, salut, longevitat, sexe i diners, una ànsia boja –mai millor dit– que ens mantingui engelosits, confusos, obsessos i desconcertats fins que la mort ens separi. Caldrà lluitar per recuperar el sentit de les coses i, de passada, de la dignitat humana.

Un advertiment final important. No hi ha pitjor ni més fals liberal, dit sigui amb el major respecte, que aquell que limita el seu liberalisme al món econòmic. S’és liberal en
tot o no s’és liberal en res. El liberalisme no és simplement ni fonamentalment una teoria econòmica. Al liberalisme li importa molt més el ser que el tenir i, encara que respecta
profundament el desig de tenir, la propietat privada i la independència de cada ésser humà, concedeix un valor decisiu als plantejaments morals sense els quals el sistema s’encanalla i s’esfondra. Ni un sol dels grans pensadors i filòsofs del liberalisme (i especialment Adam Smith i Von Hayek) han deixat d’insistir en aquesta idea. Més recentment, Wilhelm Röpke, en el seu llibre Más allá de la oferta y la demanda, i Murray Rothbard en La ética de la libertad, s’ocupen de denunciar els «economicistes» i culpar-los de la mala imatge liberal pel fet d’haver
abandonat irresponsablement el camp de l’ètica. Rothbard lamenta, en concret, que enfront dels missatges simplistes i demagògics dels esquerrans socials, els economistes liberals «solament sàpiguen respondre –com gairebé tots els economistes des de Ricardo– amb arguments productivistes i utilitaristes», oblidant, com diu Röpke, que «les coses autènticament decisives són les que estan més enllà de l’oferta i la demanda, aquelles de les quals depèn el sentit,
la dignitat i la plenitud interior de l’existència».

Propietat i llibertat

Publicat pel Grup Hayek a l'Avui de 29 de novembre de 2003

Hi ha una connexió íntima entre les garanties públiques a la propietat i la llibertat individual, fins al punt que pot existir propietat sense llibertat, però sense propietat no hi pot haver llibertat (la democràcia no pot existir sense la propietat privada). Avui els països més rics arreu del món són els que més fermament han garantit la independència econòmica i els drets de propietat: la propietat és, per tant, condició necessària però no suficient de la llibertat.

La història, però, també demostra que la propietat privada pot coexistir amb un règim polític arbitrari i fins i tot repressiu: hi ha països amb règims autoritaris que, havent-la respectada, han
progressat econòmicament (Singapur, Hong-Kong i Taiwan). I si bé el dret de propietat no garanteix en si i per si mateix els drets i les llibertats civils, històricament ha estat el mecanisme més efectiu per tal d’assegurar totes dues coses. Al crear una atmosfera autònoma en què, de mutu acord, ni l’Estat ni la societat poden incórrer en la seva usurpació, i en traçar una línia
entre allò que és públic i allò que és privat, la propietat fa el propietari cosobirà fins al punt que el dret a la propietat és tan important com el dret al vot.

La propietat avui s’estén en el món modern als actius intangibles, com ara crèdits, patents i drets d’autor. La paraula llibertat avui abraça quatre aspectes: polític –dret de vot–, legal –dret a ser jutjat d’acord amb la llei–, econòmic –dret a disposar lliurement dels propis actius– i personal –dret a la llibertat d’acció i a l’absència de coerció.

Lligat a la democràcia
No és casualitat que propietat privada i democràcia apareguin plegades a l’antiga Atenes, ciutat-Estat fundada i governada per camperols propietaris independents, base de la seva economia i del seu exèxrcit. Heròdot afirmà que el valor amb què els atenencs es defensaven dels perses era degut al fet que “ja no treballaven per a un amo”, i és la independència econòmica que va generar la idea de llibertat. A Grècia arrenca també el debat al voltant de la defensa de la propietat comuna (defensada per Plató, admirador de la comunitària Esparta que ha vençut la decadent Atenes) enfront de la propietat privada (defensada per Aristòtil, que si bé reconeix en la desigual distribució de la riquesa una font de conflictes, la defensa com una força productiva inigualable).

La principal contribució romana a la propietat fou l’imperi de la llei i, si bé inicialment els juristes romans van tractar-la com una part del Dret de Gents (Ius Gentium), amb el pas del temps començaren a veure-la com una part de la Llei Natural. Aquest argument arrencà en Ciceró, en afirmar que el govern no pot interferir en la propietat privada, per tal com havia estat creat, precisament, per protegir-la. Posteriorment, l’elogi de la igualtat social en l’estoicisme va influir el cristianisme en la seva fase de formació. Així, el compromís entre l’ideal cristià i la realitat del món acordà que la propietat no derivava de la llei natural sinó de la llei positiva, i com a tal havia de ser respectada. Sant Agustí veia la propietat com una responsabilitat, més que no pas com una garantia per actuar lliurement, mentre que Sant Tomàs, tot i reconèixer que “no era natural a l’home de posseir coses externes”, va argumentar aristotèlicament que la propietat comuna no promovia eficàcia ni harmonia,sinó discòrdia (i també que per a perfeccionar-se espiritualment l’home “havia de tenir una mena de seguretat que tan sols ofereix la propietat”). Tampoc no és casualitat que moltes de les institucions més importants de la democràcia moderna provinguin directament de les comunitats urbanes medievals: en elles el comerç i la indústria van donar lloc a una poderosa classe adinerada, que considerava les seves possessions com un aspecte essencial
de la seva llibertat.

Els anglesos van ser els primers a desenvolupar la propietat privada, tot oferint al món un model de democràcia política. Gràcies a la Revolució Gloriosa (1688-1689) el nou rei es comprometé a no suspendre les lleis i a no establir impostos sense el permís del Parlament (el poder havia passat irrevocablement a mans d’aquest). La Corona va veure limitada rigorosament el seu
poder en acordar-se que els jutges romandrien al seu lloc si mantenien un comportament
correcte, marcant aquest costum l’inici de la independència del sistema judicial (tan manipulat, per exemple, pels Estuard). En aquest sentit, un factor que va permetre el manteniment del sistema parlamentari a Anglaterra, quan a la resta d’Europa el poder dels Parlaments s’anava extingint, descansava en la dimensió del territori. Així, el millor i més òptim és que el territori on el Parlament s’estableix sigui petit, en ser més fàcil forjar institucions eficients, mentre que com més gran és un país més costa d’atendre eficientment la seva diversitat social i territorial. Pel fet de ser una illa i no gaire gran, Anglaterra no va patir guerres ni invasions en el seu territori, les quals van ser una de les causes de la decadència dels parlaments europeus als segles XVI-XVII. Així, el bescanvi de seguretat per llibertat en els països amenaçats augmentà de manera creixent en el segle XVII amb la introducció de la pólvora, i la necessitat de finançar grans exèrcits reforçà la consolidació del poder absolutista de les monarquies.

Rússia, en canvi, en haver trigat tant a acceptar la propietat privada, i havent-la acceptat
de forma irregular més endavant, no va poder crear institucions capaces de protegir el poble de la dèspota autoritat del Leviatan. A Rússia l’absència de sentit de la propietat té una relació amb l’abundància dels recursos naturals de l’agricultura: a diferència de la resta d’Europa, on el sòl antigament era escàs i calia organitzar-ne la seva distribució, la visió que la terra i el bosc eren possessions comunes va estar arrelada en el camperol rus fins al segle XX (només els fruits de la seva explotació pertanyien a qui els obtenia).

D’altra banda, les repetides invasions asiàtiques a l’Edat Mitjana reforçaren el poder dels militars russos enfront de la societat civil, anticipant uns segles en el temps el procés de concentració de poder absolut de les monarquies europees abans esmentat. Així, la derrota de la ciutat hanseàtica de Novgorod el 1494, plenament europea pel que feia a drets econòmics i polítics, a mans de l’autòcrata Moscou consolidà la divergència econòmica entre Rússia i la resta d’Europa. L’experiència russa fins al 1917 demostra que la llibertat no pot ser legislada, sinó que ha de créixer gradualment i en estreta relació amb la propietat i la llei.

El procés de “setge total”
El segle XX ha estat el menys favorable per a la institució de la propietat privada. El procés “de setge total” de la revolució soviètica de 1917 va durar fins el 1921, quan els soviets ja van haver
de restaurar la propietat parcial de la terra als pagesos per causa de la brutal caiguda de la producció i els milions de morts per la fam. Tanmateix, el feixisme i el nazisme toleraven la propietat privada, però reservaven a l’Estat la potestat d’intervenir i d’orientar els mitjans de producció privats sota l’amenaça de l’expropiació total, cosa que es va fer de manera creixent: així, s’estima que l’any 1938 la despesa militar alemanya absorbia el 60% de la despesa pública total, la qual cosa equivalia a un 20% del PIB, percentatge, per cert, semblant al de l’URSS l’any del col·lapse de 1991.

Podem fer una visió crítica de l’intervencionisme creixent de l’Estat de benestar en les democràcies occidentals. L’Estat ha d’intervenir en l’economia: la propietat no és la culpable de molts mals que avui dia se li atribueixen, però tampoc pot servir com a pretext per a destruir el medi ambient o per ignorar les necessitats d’aturats, malalts o ancians (el mateix Hayek, enemic implacable de la intromissió de l’Estat en l’economia, admetia que aquest “havia de garantir un mínim d’alimentació, sostre i abric com per conservar la salut i la capacitat de treballar”). Però això no vol dir que l’Estat faci servir els seus poders per interferir de manera creixent la llibertat contractual o per a redistribuir la riquesa de manera ineficient (a partir d’una discrecional assignació de serveis, contractes, franquícies i llicències). Cal revisar el possible sacrifici de la propietat privada i els seus drets per causa i en favor d’una inassolible igualtat social i d’una impossible seguretat econòmica personal: en cas contrari la llibertat amb tota seguretat en sortirà amenaçada.

El liberalisme és de dretes?

Aquest article és un dels molts que publica el Grup Hayek

Un cop més, en les eleccions catalanes i en les generals, hem hagut de sentir els tòpics entre les suposades enormes diferències entre dreta i esquerra. Habitualment aquest plantejament serveix per ancorar una opció política qualsevol cap a un dels extrems i a partir d'aquí desqualificar-la sense entrar a entendre i discutir els seus plantejaments. Per què aquest discurs tan simplista i antiquat és contínuament repetit pels partits d'esquerra?

En el subconscient col·lectiu existeixen conceptes associats a l'eix dretaesquerra. Així, suposadament s'associen a l'esquerra idees (curiosament amb connotacions simpàtiques) com progrés, igualtat, drets socials, solidaritat, ecologisme, altruisme, modernitat, inconformisme, democràcia etc.

Pel que fa a la dreta les idees associades (sovint amb connotacions pejoratives) serien poder econòmic, ordre, conservadorisme, intransigència, ultraliberalisme, propietat, dirigisme ideològic, egoisme, etc.

No entrarem a valorar aquests punts en concret, però sí que voldríem aturar-nos en la idea que segons l'esquerra dins de la dreta hi entra tot: des del conservadorisme fins al liberalisme, sense cap distinció.

Replantejament
Més enllà del fet que aquesta anàlisi atempta contra els principis més
elementals de la filosofia política, la realitat política actual hauria de fer
reflexionar els qui alegrement (o més aviat amb altres sentiments?) pretenen desqualificar les idees liberals d'aquesta manera. En diferents països europeus hi ha grups polítics liberals a l'esquerra o a la dreta dels seus respectius Parlaments. Així, per exemple, a Holanda el grup VVD s'asseu a la dreta del Parlament de la mateixa manera que el també liberal Democràcia 66 és considerat un partit d'esquerra. El mateix podríem dir de Dinamarca, on Venstre és dreta i ara mateix participa en el govern, mentre que Radicale Venstre és esquerra i és a l'oposició. En altres indrets els liberals són el centre, a Alemanya centre dreta i a la Gran Bretanya centre esquerra.

L'opció liberal defensa ampliar els espais de llibertat individual com a millor via per al correcte desenvolupament dels individus i les societats. Fins aquí caben concrecions polítiques de diferent naturalesa. El liberal és conservador i progressista alhora. El liberal sap que la condició humana és imperfecta, i d'una naturalesa imperfecta no en pot sorgir una societat perfecta. Com molt bé explicava el desaparegut Salvador Millet i Bel, el paradís terrenal no és possible, i menys encara a través de l'acció de l'Estat sobre l'home. El progrés no és l'estat d'evolució natural sinó que només es dóna en unes condicions molt específiques que s'han donat en molt poques ocasions al llarg de la història, la prova més evident és que al llarg dels dos mil anys anteriors als segles XVIII-XIX, quan apareix el liberalisme i el mercat, el progrés econòmic va ser gairebé inexistent.

El progrés possible solament pot venir de la iniciativa i les llibertats individuals, a diferència del que creuen certs plantejaments d'esquerres, no és possible la llibertat sense propietat, la llibertat econòmica és una part fonamental de la llibertat general, sense llibertat econòmica no hi ha llibertat. Aquí rau la principal diferència entre liberals i socialistes.

Al socialista, en creure que el progrés econòmic és quelcom natural, el que el preocupa és la distribució de la riquesa i no pas la creació de riquesa. Apareix per tant el concepte d'igualitarisme conseqüència del qual sorgeix la idea de justícia social i polítiques redistributives.

Com dèiem al començament, les esquerres fan un malabarisme lingüístic al
simplificar al màxim el discurs ideològic entre dreta i esquerra. Esquerra seria progressisme i dreta seria conservadorisme (i liberalisme també de passada, sense cap distinció). D'aquesta manera, quan els polítics d'esquerra parlen de la dreta de sempre ajunten filosofies i corrents ideològics molt diferents com ara el conservadorisme i el liberalisme.

Altres llibertats
La distinció fonamental rau en el fet que el liberal és un defensor de la llibertat en tots els terrenys, inclòs l'econòmic. La defensa de la llibertat econòmica pot fer enfrontar-lo amb els poders fàctics, perquè a vegades la llibertat econòmica implica trencar estructures i privilegis d'uns pocs, això és una cosa que no faria un conservador. El liberal veu amb optimisme la innovació i el canvi, el conservador els veu amb recel. No és vàlid per als conservadors el que dèiem més amunt respecte dels liberals: l'ordenador de la seva filosofia és la bondat d'ampliar els espais de decisió personal.
El liberal és també un defensor de les altres llibertats, (algunes d'elles no gens apreciades ni per les esquerres ni pels conservadors): llibertat religiosa, llibertat d'expressió, separació de poders, llibertat sexual, llibertat de circulació de mercaderies, capitals i persones, llibertat de lliure sindicació, etc. El liberal creu que la igualtat davant la llei és fonamental per al progrés i sap que el problema no és la desigualtat en la distribució de la riquesa, sinó la creació de riquesa.

Hayek ens demostrava com l'igualitarisme de l'esquerra no fa més rics els més pobres sinó més pobres els més rics. Si això és el que busca l'esquerra, podríem pensar que la passió última per la igualtat es basa en l'enveja. També Hayek ens demostra a la seva obra cabdal, Camí de servitud, com treballar a favor de la igualtat per la igualtat, en el seu extrem és la privació de la llibertat i, així, l'anul·lació de l'individu.

El conservador té òbviament forces punts en comú amb els liberals, com també els tenen els socialdemòcrates, però molt sovint les diferències són malèvolament ignorades o obviades per associar ambdues a actituds antiquades, reaccionàries, insolidàries...

El conservador (la dreta en sentit clàssic) pretén conservar: la família, la propietat, la tradició, els valors d'una societat: jerarquia, ordre disciplina, treball, estalvi, sacrifici etc. En general tem la idea de canvi i innovació. El conservador pot ser liberal en l'aspecte econòmic però podria també ser proteccionista si això es fa necessari per preservar alguns privilegis de classes dominants o monopolis. Pot ser liberal en l'aspecte econòmic però no tenir preocupació per les altres llibertats, tal volta estaríem parlant del mal anomenat neoliberalisme o també liberalisme salvatge tan odiat per les esquerres, quan en realitat el seu nom més definidor possiblement seria el de conservadorisme.

La gran diferència
I és precisament aquí on al nostre entendre rau la principal diferència entre un liberal i un conservador: el conservador està disposat a utilitzar el poder polític per imposar a la societat el que per a ells és moralment bo, cosa que mai no faria un liberal, el qual no imposa un estil de vida per la coacció. Hayek, el més gran liberal del segle XX, creia que els conservadors no entenien el funcionament d'una economia lliure perquè ho veuen sols possible a través del dirigisme i autoritat estatal. Igual que el socialista, el conservador està molt més interessat a exercir el poder que no pas a posar-li límits i ambdues ideologies acaben coincidint més entre elles que no pas amb el liberalisme.

Els plantejaments liberals signifiquen sobretot una manera d'aproximar-se a la realitat. Una manera crítica i enfocada a valorar precisament la llibertat.

Esperem en aquestes línies haver sabut enfocar per què els liberals se senten tan llunyans de l'esquerra com de la dreta i per què la simplificació entre dreta i esquerra és almenys inexacte i sovint té intencions malèvolament distorsionadores de la veritat.

www.hayekweb.com