Dèficit balear

Copiam íntegrament un article Bernat Joan

Cercle d'Economia: una bona iniciativa

Si res ha tengut de bo, fins ara, el procés de reforma de l’Estatut de Catalunya ha estat el fet de desencadenar també la reforma dels estatuts dits d’”autonomia” del País Valencià i de les illes Balears. Lamentant-ho profundament, dubt molt que sense la reforma principatina ningú hagués trobat que els estatuts valencià o balear eren esquifits, inadequats per a les necessitats dels propis països, insuficients de totes totes i raquítics. També dubt molt que ningú s’hagués plantejat qüestions que tenen a veure amb la legitimitat històrica, la situació de la llengua catalana als nostres respectius països o d’altres que resulten fonamentals per al nostre futur com a comunitat diferenciada. I probablement a molt pocs se’ns hauria acudit de pensar que la relació entre les Balears i l’Estat no és ni pot ser la mateixa que la que pugui existir entre la Rioja, Castella-la Manxa o Extremadura amb el mateix Estat (espanyol, de moment).

A les illes Balears, de moment, la reforma de l’Estatut d’Autonomia està passant sense pena ni glòria. Fins ara, el debat social ha estat pràcticament inexistent, el debat polític del tot minso i la repercusió en la societat de cadascuna de les illes resulta, a hores d’ara, pràcticament imperceptible.

Això no implica, emperò, que no faci falta, de manera urgent, la reforma de l’Estatut. Que no estiguin a primera línia de l’actualitat mediàtica, així mateix, no vol dir que l’Estatut no tengui unes mancances importantíssimes, que s’haurien de solventar tan aviat com sigui possible.

Des de diverses tribunes ja hem apuntat moltes vegades que un dels dèficits fonamentals que actualment pateixen les illes Balears i Pitiüses és el dèficit fiscal amb l’Estat. No m’atreviré a quantificar-lo en aquest article, perquè ja existeixen en aquest sentit estudis de gent més documentada i que ha treballat més intensament en aquest aspecte que jo mateix (em remetria, per exemple, als estudis dels professors Tremosa i López Casasnovas, per esmentar només dos estudiosos del tema). En qualsevol cas, sí que deu ser espectacular, quan des dels òrgans centrals de l’Estat es posen tantes reticències a fer públiques les balances fiscals de l’Estat amb les diferents comunitats autònomes. A països com Alemanya o els Estats Units les balances fiscals són sistemàticament públiques –com ho són les de la Unió Europea en relació a cadascun dels estats membres-, i fins i tot existeixen uns límits al decalatge que hi pot haver entre el que els estats federats aporten a la federació i el que la federació reverteix en els estats federats. A Alemanya, la balança fiscal de les Balears amb l’Estat seria completament il.legal, inconstitucional i fora de tot sistema establert. Aquí, posats a no saber, no podem saber exactament ni quina és (feta pública per qui toca), tot i que ens podem imaginar tantes coses com es vulgui.

Recentment, un grup d’empresaris de Mallorca, liderats per Alexandre Forcades, president del Cercle d’Economia, ha tengut la pensada d’opinar sobre la reforma estatutària, i de fer-ho en el sentit que indica el més elemental sentit comú: afirmen que s’ha d’acabar amb l’escàndol de l’actual dèficit fiscal amb l’Estat, que les Balears haurien de tenir una Agència Tributària pròpia, cosa que implicaria el dret a recaptar els propis impostos, i, per tant, que sense autonomia fiscal tampoc no hi ha realment autonomia política.

Durant aquests últims anys, s’ha eixamplat l’espectre polític dels que hem defensat des de fa molt de temps aquest punt de vista. Malgrat tot, al meu entendre, aquest espectre polític resulta encara insuficient per a les nostres aspiracions. Però hem d’aplaudir que ara s’hi afegeixi també un sector tan important com l’empresariat, ben conscients de la necessitat d’aconseguir un finançament autonòmic més just i equilibrat per tal que l’economia de les Balears pugui marxar amb una certa normalitat, i sense els entrebancs que fins ara ens ha imposat el dèficit fiscal existent.

Tant de bo als empresaris se’ls unissin ràpidament els sindicats, igualment interessats en el fet que l’economia rutlli com pertoca. I, al darrera, tothom qui tengui clar que val més l’autonomia que la dependència pura i dura.

Bernat Joan i Marí