El complicat i apassionant futur del liberalisme

Extractes d'un text d'Antonio Garrigues Walker. És especialment interessant el darrer paràgraf.

Allò de ser liberal conservador o socialista liberal continua sent una greu contradicció en termes. Com ja he dit en altres ocasions, malgrat la moderació del seu missatge, el pensament conservador bàsic tendeix a ser estàtic, a acceptar el canvi només quan la realitat el fa evident, a dur allò tradicional –moltes vegades anecdòtic– a categories absolutes, a caure en un misticisme autoritari i a respectar privilegis de tota mena encara que siguin una causa important de les desigualtats socials.

Hi ha presència liberal a Bèlgica, els Països Baixos, Dinamarca, Finlàndia, Estònia i, d’una manera més destacada, al Regne Unit, Suècia i Alemanya. En diversos d’aquests casos forma part de coalicions victorioses en les eleccions, però continua sent una força minoritària que va
tenir la seva època raonablement gloriosa amb el Partit Liberal alemany de Hans Dietrich Genscher (FDP), que va donar força i sentit al liberalisme en molts altres països europeus, incloent-hi Espanya.

Un factor de debilitació dels liberals europeus és la divisió entre els mateixos liberals pel que fa, generalment, al seu major o menor progressisme, però també per altres causes menys comprensibles. És el cas dels Països Baixos (VVD i D66), Dinamarca (Venstre i Radikale Venstre) i Estònia (Partit Reformista i Partit del Centre); i el mateix passa a Suècia, amb dos partits liberals progressistes, i Bèlgica, amb dos partits liberals conservadors. Una situació
similar la trobem en les institucions parlamentàries i polítiques europees.

4. Sembla, doncs, que ha arribat el moment d’analitzar amb finesa, amb precisió, amb honradesa, les causes que motiven l’escassa presència liberal. Les principals –pensant especialment en Espanya– han estat fins ara les següents:

En primer lloc, perquè el liberalisme s’ha presentat i captat amb freqüència com una exigència excessiva per a gran part dels ciutadans que en la seva empobrida realitat d’oportunitats reals preferirien més seguretat «oficial» per aells i per als seus, menys responsabilitat i un menor risc personal, menys aclaparament, més acord social en què refugiar-se, més poder públic conductor i
més igualtat, fins i tot forçada.

En segon lloc, perquè el liberalisme es presta en la dinàmica social a derivar en liberalisme capitalista amb accent en allò economicista i en la llei del més fort. En la pràctica, així ho assumeixen especialment els conservadors, però també, gradualment, els socialistes, que falsifiquen el liberalisme i el redueixen cada vegada més a la mesura de l’homo economicus.

En tercer lloc, perquè el desenvolupament polític continua tenint com un eix fix la dialèctica entre esquerra i dreta i això fa que el liberalisme ocupi –com el preu natural– el centre polític, però un centre polític que no sempre equival a un espai autònom original, autodefinit i identificable, sinó més aviat com si fos un punt d’equilibri inestable, procliu a ser arrossegat cap a la dreta
o l’esquerra; com si, corregint els extrems d’un conservador o d’un socialista, es pogués fabricar un liberal. A això cal afegir la circumstància que el rapte ideològic del liberalisme pels seus adversaris polítics fa cada vegada més difícil una diferenciació entre les diferents ofertes electorals.

El liberalisme no és una ideologia dogmàtica, ni es recolza en ciutadans dogmàtics, obedients i submisos. El seu objectiu és alliberar l’energia i la creativitat dels individus perquè puguin desenvolupar plenament la seva potència com a éssers humans, i aspira a crear un ambient
social en el qual els ciutadans contribueixin permanentment a desenvolupar i enfortir el teixit social. En aquest sentit, és cert que el liberalisme és una ideologia molt més exigent que les altres perquè confia en l’acció individual com a principi bàsic.

Les grans concentracions de poder econòmic a escala global, o la conjunció del poder mediàtic amb el poder empresarial i el polític, o les noves temptacions al fonamentalisme religiós de l’Església catòlica són fenòmens que els liberals han de vigilar amb summa cura, igual que el desenvolupament d’una globalització sense institucions globals o la manipulació dels avenços
tecnològics o científics per generar cultures perverses i dependències consumistes. No podem acabar dominats per una ànsia creixent, sempre insatisfeta, i tremendament manipulada, de bellesa, salut, longevitat, sexe i diners, una ànsia boja –mai millor dit– que ens mantingui engelosits, confusos, obsessos i desconcertats fins que la mort ens separi. Caldrà lluitar per recuperar el sentit de les coses i, de passada, de la dignitat humana.

Un advertiment final important. No hi ha pitjor ni més fals liberal, dit sigui amb el major respecte, que aquell que limita el seu liberalisme al món econòmic. S’és liberal en
tot o no s’és liberal en res. El liberalisme no és simplement ni fonamentalment una teoria econòmica. Al liberalisme li importa molt més el ser que el tenir i, encara que respecta
profundament el desig de tenir, la propietat privada i la independència de cada ésser humà, concedeix un valor decisiu als plantejaments morals sense els quals el sistema s’encanalla i s’esfondra. Ni un sol dels grans pensadors i filòsofs del liberalisme (i especialment Adam Smith i Von Hayek) han deixat d’insistir en aquesta idea. Més recentment, Wilhelm Röpke, en el seu llibre Más allá de la oferta y la demanda, i Murray Rothbard en La ética de la libertad, s’ocupen de denunciar els «economicistes» i culpar-los de la mala imatge liberal pel fet d’haver
abandonat irresponsablement el camp de l’ètica. Rothbard lamenta, en concret, que enfront dels missatges simplistes i demagògics dels esquerrans socials, els economistes liberals «solament sàpiguen respondre –com gairebé tots els economistes des de Ricardo– amb arguments productivistes i utilitaristes», oblidant, com diu Röpke, que «les coses autènticament decisives són les que estan més enllà de l’oferta i la demanda, aquelles de les quals depèn el sentit,
la dignitat i la plenitud interior de l’existència».